En la reconstrucció de sinistres viaris, l’ús de programari especialitzat s’ha convertit en una pràctica habitual. Eines com Analyzer Pro, PC Crash o Virtual Crash permeten modelar escenaris, simular trajectòries i calcular magnituds físiques amb rapidesa i precisió. Això no obstant, recolzar-se exclusivament en aquestes eines sense un coneixement profund dels principis físics i matemàtics que regeixen la reconstrucció és un error metodològic i, en última instància, pericial.
El pèrit reconstructor no és un operador de programari. És un tècnic qualificat, normalment amb formació en enginyeria, que ha d’interpretar, analitzar i validar cada dada introduïda i cada resultat obtingut. La seva competència no es mesura únicament pel domini del programa, sinó per la capacitat per comprendre els fenòmens físics que intervenen en la dinàmica de l’accident.
El paper de l'enginyer en la reconstrucció
La formació en enginyeria aporta al pèrit un rigorós marc conceptual per abordar l’anàlisi de l’accident. Des de la cinemàtica i la dinàmica de cossos rígids fins als fonaments de la resistència de materials i la interacció pneumàtic-superfície, l’enginyer disposa dels recursos necessaris per aplicar la física amb criteri. Aquesta base és imprescindible per avaluar la viabilitat d’una hipòtesi, seleccionar els models adequats i comprendre les limitacions inherents a cada càlcul.
Comprendre les fórmules, no només aplicar-les
L’ús de fórmules en reconstrucció —com la distància de detenció, les equacions de conservació del moment o les relacions entre velocitat i deformació— exigeix més que saber inserir-les en un programari. Cal entendre’n l’origen, les hipòtesis que les sustenten i el domini de validesa. Per exemple, aplicar la fórmula de la distància de frenada sense considerar el pendent de la via, l’estat del ferm o l’existència d’intervenció de l’ABS, introdueix un error que pot comprometre tota la conclusió pericial.
El coneixement físic permet al perit determinar si una solució calculada és coherent amb les lleis del moviment, o si el programari ha generat un escenari que, encara que gràficament plausible, desafia principis com ara la conservació de l’energia o les limitacions d’adherència.
El raonament matemàtic com a garantia de rigor
La reconstrucció requereix interpretar dades objectives: velocitats, distàncies, masses, acceleracions, temps. És habitual l’ús de funcions, derivades, interpolacions o anàlisis estadístiques. El perit ha de ser capaç de validar els resultats oferts pel programa, identificar inconsistències numèriques i, si cal, fer càlculs independents per confirmar hipòtesis.
Quan un programari suggereix una trajectòria, una velocitat d’impacte o una posició final, el professional ha de contrastar aquesta informació amb les evidències materials del sinistre (empremtes, danys, desplaçaments, testimonis), i valorar si el resultat és físicament viable. Això només és possible des d’una comprensió sòlida de la mecànica.
Argumentació tècnica en seu judicial
Tota reconstrucció ha de ser defensable. En el context judicial, la tasca del pèrit no es limita a presentar gràfics o taules. Cal justificar cada dada, cada fórmula i cada conclusió utilitzant arguments objectius basats en la física i en la lògica. Afirmar que “el programari ho calcula així” no és acceptable davant d’un jutge o un advocat tècnic. La credibilitat de l’informe depèn de la capacitat del perit per explicar amb claredat i precisió quins mètodes ha utilitzat, per què els ha triat i quins són els marges d’incertesa.
Conclusió
La tecnologia és un recurs valuós en la reconstrucció d’accidents, però no substitueix la formació tècnica del pèrit. Només un professional amb coneixements sòlids en física i matemàtiques està capacitat per fer una anàlisi rigorosa, detectar inconsistències i sostenir les seves conclusions davant de qualsevol interlocutor. A Ipsum, defensem una reconstrucció basada en dades objectives, principis científics i el compromís amb l’excel·lència tècnica.
