Aquesta és una reflexió de perquè és recomanable instal·lar els neumàtics de millors prestacions, en el cas de no ser possible instal·lar els quatre pneumàtics de les mateixes característiques, en l’eix posterior del vehicle.
Els vehicles tipus turisme moderns, entenent com moderns els fabricats en els últims 20 anys, en la seva gran majoria, estan dissenyats per ser subviradores. Això vol dir que, davant d’una situació en la qual s’excedeix l’acceleració lateral màxima suportada pel vehicle (per exemple en el traçat d’un tram corb per sobre de la velocitat crítica de la corba), el seu comportament esperat és que se’n “vagi “del tren davanter i no del de darrere. Aquest comportament s’aconsegueix a partir d’un correcte disseny de la carrosseria i sobretot mitjançant el correcte disseny i ajustament del xassís del vehicle. El xassís d’un vehicle modern està composat bàsicament pels elements que fins aleshores es coneixien com la massa no suspesa, entre ells les rodes. El disseny d’un vehicle es realitza considerant que aquest equiparà neumàtics amb la mateixa capacitat d’adherència en tots dos eixos i l’ajustament del sistema per aconseguir el comportament desitjat s’aconsegueix variant paràmetres com la caiguda, l’angle de sortida, la convergència, l’avanç, etc … de les rodes de cada eix. De la mateixa manera s’utilitzen sistemes com ara el repartidor de frenada per evitar que mai, independentment de la càrrega del vehicle, s’arribi a bloquejar l’eix posterior abans que l’anterior durant una maniobra de frenada, per evitar aquest comportament sobrevirador no desitjat, o l’ESP (Control d’estabilitat) que corregeix aquests comportaments en la mesura del possible un cop ja s’han produït. Aquest comportament subvirador desitjat es justifica amb el fet que és molt més fàcil controlar un vehicle que “se’n va” del tren davanter que del posterior, ja que aquesta última situació, en la major part dels casos, acaba amb els típics “virolles “i la pèrdua total del control del vehicle.
En el cas d’un vehicle que no equipi neumàtics amb la mateixa capacitat d’adherència en els dos eixos, sent els neumàtics de l’eix posterior de menor qualitat o trobant-se en pitjor estat, converteix aquest turisme en un vehicle amb tendència sobreviradora en condicions de baixa adherència , com és el cas de calçada mullada. Com més gran sigui la diferència de qualitat o estat entre els neumàtics d’ambdós eixos, major serà la tendència sobreviradora del turisme i, per tant, més difícil de controlar en cas de pèrdua d’adherència. En aquest cas, el fet d’equipar uns neumàtics de majors prestacions o en millor estat a l’eix anterior és perjudicial en el correcte comportament del vehicle.
Per evitar aquesta situació, els fabricants sempre recomanen instal·lar els neumàtics en millor estat, en el cas de substituir els d’un sol eix, en l’eix posterior. No obstant això, la pràctica habitual, derivada del major desgast dels neumàtics de l’eix davanter (tracció davantera), és la de col·locar els neumàtics nous o en millor estat en l’eix davanter, i els més gastats en l’eix posterior per allargar la vida dels mateixos.
Neumàtics nous, sempre enrere.